Ensalada chilena

M'agraden els descobriments que fas per casualitat per la sorpresa que t'aporten. No te'ls esperes i pam! Ajudant a un nen a la biblioteca a fer una cerca sobre Xile vam descobrir que un dels plats més típics dels país és una amanida de tomàquet i ceba, com la que es menja aquí tan sovint, però amb la diferència que hi posen coriandre fresc. Quina casualitat, oi?

2 tomàquets amanida - 1 ceba tendra - coriandre fresc - oli i vinagre (en el meu cas, balsàmic) - sal

Peleu i talleu la ceba a llunes el més finetes possible. Renteu els tomàquets i feu-los a rodanxes. Trinxeu el coriandre. On serviu l'amanida, barregeu els tomàquets i la ceba i escampar el coriandre per sobre. Saleu i amaniu al gust.

Crema de coliflor amb oli de sobrassada

Aquesta recepta la vaig La Vanguardia i em va cridar molt l'atenció per l'oli de sobrassada. Em va semblar que li donava un altre aire a la típica i tòpica crema de coliflor.

1kg de col-i-flor neta - 1 ceba - 1 cs de mantega - 1 1/2 de caldo de verdures - 50 ml nata líquida - 100 gr sobrassada - sal

Sofregir la ceba picada amb un rajolí d'oli a foc lent, sense que agafi color, durant uns deu minuts. Afegir la col-i-flor neta i trossejada i l'ofeguem uns minuts, afegim una cullerada de mantega.

Afegir el caldo i deixar coure mitja hora. Triturar i afegir la nata.

Per fer l'oli de sobrassada, desfer la sobrassada amb una mica d'oli.

Servir la crema calenta amb unes línies d'oli.

Quiche de porros i tomàquet

Els divendres m'acostuma a passar que arribo a la nit de la biblioteca, obro la nevera per fer el sopar i arg! no queda pràcticament res de la compra que vam fer el dissabte. Així que normalment agafo les quatre coses que s'han quedat orfes i miro de preparar alguna cosa que es pugui menjar amb aquesta restricció d'ingredients. En aquest cas, amb uns porros, dos tomàquets madurs i una trista llàmina de pasta brisa va sortir aquesta quiche, que estava ben bona!

pasta brisa - 2 porros - 2 tomàquets madurs - 4 ous - 125 gr formatge ratllat -

120 ml nata líquida

Tallar els porros a rodanxes i sofregir amb una mica d'oli. A mig sofregit afegir un dels tomàquets tallat a daus. Tallar a rodanxes l'altre tomàquet i reservar.

Mentre fem el sofregit, estendre la pasta brisa al motlle de quiche. Barrejar els ous, el formatge i la nata, afegir-hi el sofregit quan estigui a punt. Salpebrar i abocar a la pasta brisa. Posar les rodanxes del tomàquet per sobre.

Posar al forn pre-escalfat a uns 180ºC durant 40-45 minuts. Per saber si ja està al punt, punxeu-la amb un escuradents i surt net és que ja us la podeu cruspir.

Sopa escaldada

Ara que ja comença a fer força rasca, com a mínim a casa nostra, a l'Advocat i a mi ens ve de gust sopar cada dia sopes, o cremes. Fa uns dies, cercant informació per a un article sobre cuina i vocabulari, em vaig donar de morros el web del restaurant Can Jubany on hi havia penjat un document amb una diserció sobre les sopes escaldades i unes quantes receptes. Tota una troballa la secció de receptes!

Aquest document que us deia parlava de les sopes escaldades, és a dir, aquelles on les verdures i el pa sec es couen al plat afegint-hi el brou bullint, un cop a taula. Em va inspirar tant que aquella nit ho vaig fer a casa. Cadascú pot adaptat la seva sopa escaldada als gustos, evidentment, o a allò que tingui disponible. En el meu cas vaig aprofitar un tros de pa sec que vaig tallar a rodanxes i gratinar amb formatge, unes patates bullides del dinar i un manat petit de fulles d'espinacs. Ho vaig desar al plat, mentre s'anava coent el brou amb una mica de pasta de sopa.

Quan va ser a punt ho vaig abocar al plat, ho vaig deixar reposar una mica i després vam atacar culleres en mà. Va ser un regal per al nostre cos.

Visca la tardor!

Les braves del Bar Tomàs de Sarrià

I després de cruspir-nos un parell de butipà no vam sentir prou remordiments que ens fessin estalviar-nos una visita al Bar Tomàs de Sarrià, on molta gent diu que es fan les millors patates braves.

El Bar Tomás és un dels pocs temples gastronòmics de tota la vida que queden a Barcelona (al meu gust, és clar), és un bar coherent, clàssic, amb mobiliari gens refinat on cruspir-se unes bones braves, unes croquetes, una ració d'ensaladilla russa i tot el que caigui!

Atenció perquè sempre està a reventar, haureu de fer cua, però paga la pena...

I si ja sou fans del Tomás no us perdeu el llibre que s'ha publicat en honor a les seves braves (pròximament disponible a la millor biblioteca!!!), que ja té bloc i tot!

l'únic i autèntic BUTIPÀ!

Aquesta història va començar quan l'Advocat em va demanar que li fes una hamburguesa i va resultar que teníem els panets però no pas l'hamburguesa i sí botifarra, així que va acabar sent botifarra dins de panets d'hamburguesa. Ens va fer gràcia, era bo i divertit perquè la botifarra es movia per tot arreu ja que el pa tenia forma rodona, és clar. Vam pensar que seria bo que fos una tradició futbolera (és que feien el Barça a la tele) així que vam rumiar un nom per batejar aquell estrany entrepà i pràcticament a l'instant vam pensar: BUTIPÀ.

Vaig penjar al bloc aquell nap d'entrepà i va resultar que l'Albert Muñoz de Thinkpoteito ho va veure. Cal dir que jo abans de penjar el nostre entrepà vaig veure que aquesta gent tan enginyosa havien inventat el fast food català, l'autèntic Butipà i ho vaig posar com a curiositat. A dos llocs diferents havíem pensat el mateix nom per al mateix concepte, l'única diferència és que el nostre entrepà certament és un nap!

L'Albert em va deixar un amable comentari al bloc i jo li vaig enviar un correu explicant-li l'anècdota. Ell em va convidar al seu estudi a tastar el Butipà i com comprendreu li vaig dir que sí. I no hi vaig anar jo sola, com a col·laborador actiu (abans més, certament) el Cesc també hi va venir. A més, és un gastrònom de primera amb molt de criteri.

L'Albert ens va explicar tota la història del Butipà.

I és que és tot un entrepà: amb pa de coca de Solsona, unes bones botifarres (la de tota la vida, però també d'escalivada, de bolets o de foie) i unes salses ben nostrades com el romesco o l'all i oli. És fàcil de menjar perquè el pots agafar amb un suport-embolcall que és un autèntic homenatge als draps de farcell, no us sembla?

Per què no menjar l'entrepà de botifarra de tota la vida evolucionat gràcies a l'enginy i al toc de la modernitat i el disseny, mentre mirem el futbol?
Per cert, mentre l'Albert ens explicava com va sorgir la idea, quines varietat tenien i altres detalls, jo escoltava atentament. El Cesc també, però el tio ja se n'havia fotut dos de Butipà. N'hi ha que en saben!!!

L'Albert i l'equip de Thinkpoteito van ser molt amables amb el Cesc i amb mi. Ens van convèncer de la qualitat de l'entrepà i ens van venir moltes ganes que el Butipà es comercialitzi i ens en poguem fotre un sempre que ens vingui de gust. Si en voleu saber més, feu clic aquí. Ep! i ja tenen grup al Facebook!